Les ‘raves’ i els (no) delictes contra la salut pública
Finalment, i gairebé dos dies després de començar, els Mossos d’Esquadra han decidit desallotjar les més de 100 persones que participaven a la rave en una nau abandonada a Llinars del Vallès i posar fi així a un esdeveniment que ha indignat a gran part de la ciutadania que, obedient, s’ha quedat majoritàriament a casa per Cap d’Any (si voleu un seguiment amb molt de detall sobre els fets podeu fer un cop d’ull al compte de Twitter de la periodista de la Cadena SER Anna Punsí, especialitzada en assumptes policials i judicials).
Segons el Departament d’Interior la intervenció no s’ha produït abans perquè podia generar greuges pitjors, és a dir, que la seva actuació podia provocar més danys dels que intentava evitar. L’actuació policial, com és sabut, ha de regir-se pels principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat (principis explicitats tant a la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, com a la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la policia de la Generalitat — Mossos d’Esquadra). Si bé és veritat que en certes ocasions es poden observar actuacions policials on hi pot mancar l’aplicació d’aquests principis, no és descabellat pensar que posar efectius d’ordre públic en una festa il·legal amb centenars de persones en un situació delicada i en una nau abandonada l’estat de la qual és desconegut podria acabar en una desgràcia.
Les xarxes s’han omplert de persones que acusaven els participants de la rave de cometre un delicte contra la salut pública, entre les quals també hi havia alguna exmembre del Govern. D’altres demanaven l’aplicació de grans sancions administratives d’acord amb la gravetat dels fets.
Han comès algun delicte contra la salut pública els participants de la rave pel fet d’haver contribuït a propagar la COVID19 i haver infringit les restriccions sanitàries? El cert és que, a dia d’avui, el Codi Penal (CP) no conté cap precepte que permeti perseguir per la via penal l’incompliment de les mesures sanitàries adoptades per fer front a la COVID19. El Capítol III del Títol XVII del CP es titula ‘Dels delictes contra la salut pública’. Si un llegeix els articles inclosos en aquest capítol (del 359 al 378) veurà que no hi ha cap conducta relativa a contagiar o contribuir a la propagació de malalties. Els articles d’aquest capítol estan majoritàriament associats a elaborar i comercialitzar productes químics o substàncies nocives per la salut, fer-ho sense autorització, falsificar-los, dopatge esportiu, enverinar aliments o begudes, o conductes associades amb el cultiu, elaboració i tràfic de drogues.
Un dels principis rectors del dret penal és el principi de legalitat. Així, l’article 1 CP disposa que No serà castigada cap acció ni omissió que no estigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració. Això es relaciona amb la tipicitat, és a dir, en el fet que un comportament només es pot considerar delictiu si s’adequa amb exactitud a la descripció d’algun delicte continguda en algun tipus penal. En aquest sentit, tampoc no és tolerable la interpretació extensiva o per analogia, ja que l’article 4 CP també disposa que les lleis penals no s‘aplicaran a casos diferents dels que aquestes comprenguin expressament.
Tres dels participants han estat detinguts i, segons sembla, se’ls acusa de resistència i desobediència a l’autoritat. Aquests delictes estan integrats a l’article 556 CP, que castiga aquells que es resisteixin o desobeeixin greument a l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions, o el personal de seguretat privada, degudament identificat, que desenvolupi activitats de seguretat privada en cooperació i sota el comandament de les Forces i Cossos de Seguretat. La jurisprudència sobre la desobediència (entre d’altres, STSS 27/2013 i 459/2019) diu que hi ha d’haver una reiterada i manifesta oposició al compliment de l’ordre legítima emanada de l’autoritat i els agents, una greu actitud de rebel·lia o una persistència en la negativa (és a dir, en el compliment voluntari del mandat). En aquests termes, també és important el caràcter personal del requeriment que cal obeir, que té una rellevància singular i requereix de l’existència d’una ordre personalment notificada, amb el conseqüent advertiment sobre les conseqüencies de l’incompliment. Per tant, si els Mossos havien advertit i reiterat als assistents que havien d’abandonar la nau i aquests s’hi havien negat sí que podrien haver comès aquest delicte (si la desobediència o resistència no són greus poden castigar-se amb una infracció administrativa de l’article 36.6 de la Llei Orgànica 4/2015 de protecció de la seguretat ciutadana).
Els assistents sí que han comès una infracció administrativa les conseqüències de la qual estan fixades pel Decret-llei (DL) 30/2020 , de 4 d’agost, pel qual s’estableix el règim sancionador específic per l’incompliment de les mesures de prevenció i contenció sanitàries per fer front a la crisi sanitària provocada per la COVID19. Aquest decret-llei del Govern de la Generalitat va establir les conductes que podien ser objecte de sanció administrativa (que no constitutives de delicte, ja que l’ordenament penal està reservat en exclusiva a l’Estat). El principi de legalitat també imposa que la potestat sancionadora de les Administracions Públiques tingui rang de llei, que les conductes estiguin tipificades com a tal i la sanció estigui prèviament establerta (arts. 25 i 27 de la Llei 40/2015 de Règim Jurídic del Sector Públic).
La creació d’un règim sancionador específic per l’incompliment de les mesures sanitàries adoptades en situació de pandèmia era una cosa indispensable, ja que la majoria de sancions imposades durant l’estat d’alarma declarat pel Reial Decret 463/2020 de 14 de març estan essent anul·lades pels tribunals justament per la manca d’encaix entre la sanció imposada i la conducta (majoritàriament, les sancions són per desobediència de l’art. 36.6 de l’esmentada LO 4/2015). Un exemple paradigmàtic per entendre la problemàtica associada és la recent sentència 147/2020 del Jutjat Contenciós-administratiu nº 3 d’Oviedo, que decreta la nul·litat d’una sanció imposada a una ciutadana per transitar per la via pública durant la vigència del primer estat d’alarma. El magistrat és molt crític amb les sancions i diu que vulneraven el principi de tipicitat, i que no existia en l’ordenament jurídic cap disposició que sancionés la limitació de la llibertat de circulació. Fins i tot acusa els agents de la Policia Nacional que van interposar la denúncia d’un absolut menyspreu pels drets fonamentals. Els exemples de nul·litats de sancions són abundants (aquí, aquí i aquí).
Si bé és veritat que el terme denúncia sol emprar-se en l’àmbit penal, el procediment sancionador també es pot iniciar per denúncia, que només vol dir posar en coneixement d’un òrgan administratiu l’existència d’un determinat fet que pogués justificar la iniciació d’un procediment (en els mateixos termes que una denúncia en l’àmbit penal, on es comunica la comissió d’un delicte). Els Mossos han advertit que els fets de la rave poden ser castigats amb sancions entre 3,000€ i 600,000€, i que han denunciat els organitzadors i els assistents. Això vol dir que consideren que els fets poden ser classificats com a greus (sancions d’entre 3,001€ a 60,000€) o molt greus (sancions de 60,001 a 600,000€) en els termes del DL 30/2020. Sense voluntat d’exhaustivitat, algunes de les conductes tipificades com a greus són:
- Incomplir els límits de l’aforament, en espais tancats o a l’aire lliure, i per diferents tipologies d’establiments i activitats.
- La celebració i comercialització de reunions, festes o qualsevol altre tipus d’activitat o acte permanent o esporàdic, sigui de caràcter privat o obert al públic, en espais públics o privats, en el que es produeixin aglomeracions que impedeixin o dificultin l’adopció de mesures sanitàries de prevenció i produeixin un risc o dany greu per a la salut de la població.
- L’incompliment de les limitacions de concentració de persones en reunions i o trobades tant en l’àmbit privat com el públic, en els termes acordats per les autoritats competents, quan aquest produeixi un risc o dany greu per a la salut de la població.
- L’obertura de locals, celebració d’actes o realització d’activitats que hagin estat expressament prohibides o suspeses per les mesures acordades per les autoritats competents, o que no hagin estat expressament autoritzades per aquestes en els supòsits en què així sigui exigible.
- L’incompliment reiterat d’una ordre general de confinament decretat.
- Incomplir les mesures cautelars o definitives establertes d’acord amb aquest Decret llei i les disposicions, ordres i resolucions que hi concorden.
- Qualsevol altre incompliment de les mesures, ordres, resolucions i actes adoptats per fer front a la crisi sanitària provocada per la COVID-19, quan aquest produeixi un risc o dany greu per a la salut de la població.
Als efectes d’aquest article es considera que es produeix un risc o dany greu per a la salut de la població quan l’incompliment suposi un risc de contagi per a un nombre superior a 15 persones i fins a 150 persones. Les molt greus es produeixen quan l’incompliment suposi un risc de contagi per a un nombre superior a 150 persones. No cal dir que la conducta dels assistents encaixa, ara sí, en algunes de les conductes descrites i tipificades.
